Lluís Domènech i Montaner va néixer el 27 de desembre de 1849 al carrer Ferran de Barcelona. Va estudiar a la Universitat de la mateixa ciutat, on el 1870 obtingué la llicenciatura de Ciències Exactes, Físiques i Naturals. Després marxà a Madrid per matricular-se a l’Escola Superior d’Arquitectura, on va obtenir el títol d’arquitecte el 13 de desembre de 1873.
A la ciutat de Barcelona és on es troba la major part de l’obra de Domènech, incloses les dues obres declarades Patrimoni de la Humanitat: l’Hospital de Sant Pau i el Palau de la Música Catalana.
A Barcelona Domènech va desenvolupar la seva activitat acadèmica, especialment a l’Escola d’Arquitectura, de la qual va ser professor i director. També va destacar amb una prolífica activitat política, des de la seva contribució a la redacció de les Bases de Manresa, fins a la seva tasca com a diputat al Congrés per Barcelona. A més, va tenir una intensa vida cívica, per exemple a l’Ateneu Barcelonès, del qual fou escollit president en diverses ocasions, o al Centre Excursionista de Catalunya, des d’on va liderar el redescobriment del patrimoni artístic de Catalunya.
Com arribar-hi: Metro L1 Arc de Triomf
L’edifici no està obert al públic, i és una de les seus científiques del Museu de Ciències Naturals de Barcelona que custodia les col·leccions de zoologia i les de geologia, centralitza l’activitat de recerca científica i gestió dels fons de les col·leccions, així com els serveis necessaris per preservar, documentar i estudiar aquest ric patrimoni.
Si va ser construït com a Cafè-Restaurant de l’Exposició Universal del 1888, per què se li diu el Castell dels Tres Dragons? Doncs perquè el seu aire medievalitzant sintonitzava amb una obra de teatre satíric de Serafí Pitarra que en aquella època s’estava representant amb gran èxit a Barcelona, una obra que precisament es deia El Castell dels Tres Dragons. Amb aquest motiu hi ha tres dragons fets en planxa de metall a l’entrada del recinte de l’edifici, des de l’interior del parc.
L’Exposició Universal del 1888 va ser una gran oportunitat per als joves arquitectes del moment de fer obres grandioses. Domènech i Montaner en va fer dues: el Gran Hotel Internacional i el Cafè-Restaurant, popularment anomenat, com ja hem explicat, Castell dels Tres Dragons. Actualment només es conserva el segon dels dos edificis, que acull dependències del Museu de Ciències Naturals, i és situat al Parc de la Ciutadella. El Gran Hotel es va haver d’enderrocar un cop acabada l’Exposició Universal, ja que el solar on s’havia aixecat només estava cedit en préstec per un ministeri mentre durés l’esdeveniment. El Cafè-Restaurant va córrer millor sort i va allotjar un taller experimental on Lluís Domènech i Antoni M. Gallissà van aplegar tot d’artesans i artistes que volien fer recerca sobre oficis tradicionals i antics per tal de revitalitzar les arts decoratives: vitrallers, metal·listes, ebenistes, escultors, mosaistes, tot ajudant a crear Ia molt buscada arquitectura nacional que Domènech ansiava des dels seus inicis, tal com va escriure al seu famosíssim article “En busca de una arquitectura nacional”, publicat a La Renaixensa el 28 de febrer del 1878.
A banda de l’estructura geomètrica amb torres als angles, els elements més característics que defineixen la decoració de l’edifici del Cafè-Restaurant són els murs de maó llis, i el fris d’escuts heràldics en blanc, amb pintures en blau d’Alexandre de Riquer i A. Mestres, que li donen tota la volta a les façanes. Altres elements decoratius són la forja de ferro treballada en làmines planes i retallades (que experimentava simultàniament a l’Ateneu de Canet) col·locades al cupulí i la ceràmica vidriada que el recobreix. L’interior és una gran caixa buida a doble alçada que acollia el restaurant als baixos i el cafè al primer pis. El sostre cassetonat -en semi penombra a causa la llum que entra pels laterals- no es va acabar de pintar, i en ell destaquen les grans voltes -cintres- metàl liques deixades a la vista, a conjunt amb les baranes de la gran balconada. De l’època es conserven els llums de flors en garlanda al voltant de les columnes, i els vitralls. L’escala, amb les seves parets amb obertures arabitzants i la barana de ferro, va ser un dels elements considerat com a més modern.
Com arribar-hi: Metro L3 Liceu o Drassanes
A l’antiga Fonda Espanya encara s’hi pot dinar o sopar en el mateix ambient que a Domènech li va valdre el Premi de l’Ajuntament al millor establiment l’any 1902. Domènech va decorar els tres menjadors de la planta baixa d’un edifici que ja existia (dos exteriors i un interjor). Ho va fer amb dos grans col·laboradors que van enriquir el treball de l’arquitecte situant-lo en un nivell de qualitat molt alt: Eusebi Arnau -amb la col·laboració de Pau Gargallo- va esculpir la magnífica xemeneia d’alabastre del menjador exterior esquerre, visible des del carrer a través de les portes de vidre, on també hi ha una columna de pedra rosada treballada en temes florals; i el pintor Ramon Casas, per la seva banda, va realitzar els bonics esgrafiats de tema subaquàtic –sirenes i peixos del menjador interior, il·luminat amb una llum molt difosa que filtra una claraboia cassetonada, similar a la que il·lumina la zona interior de la botiga de cal Navàs, a Reus. Com a base del paisatge marí hi figura l’enginyós arrambador-penjador de fusta, una peça de disseny molt acurat amb medallons ceràmics de color blau, representatius de l’heràldica de les províncies d’Espanya, una mostra dels quals es troba a la Casa museu de Canet de Mar. Al menjador anterior dret hi destaca l’arrambador de mosaic de tipus romà amb tema floral i heràldic.
Els menjadors que va decorar Domènech i Montaner fa quasi 100 anys segueixen fent la seva funció original com a restaurant, obert de dimecres a dissabte.
Tel: 935 50 00 10
www.hotelespanya.com
Carrer del Palau de la Música, 4-6
Com arribar-hi: Metro L1 i L4 Urquinaona
El Palau de la Música Catalana és l’obra més representativa i internacionalment reconeguda de Domènech i Montaner, catalogada com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i a Espanya com a Monument Historicoartístic d’interès Nacional.
És la manifestació culminant del Modernisme català en tots els sentits, tant arquitectònic com de recuperació de la tradició popular i d’exalçament dels valors nacionals. En el Palau s’acompleix l’aspiració wagneriana que tant perseguien els modernistes d’integració de totes les arts: les escèniques -música, teatre, poesia, etc.- i les arts aplicades.
El Palau és la seu de l’Orfeó Català, que li va fer l’encàrrec a Domènech i Montaner, entitat dinamitzadora de la música a Barcelona des de l’any 1891 També és molt conegut per la gran activitat musical de la seva sala d’audicions, de gran qualitat acústica.
El Palau es va construir sobre un solar molt irregular. Tot i lluitar contra aquest impediment, i contra l’estretor dels carrers en què s’ubicava, Domènech el va concebre com una gran caixa de música amb cristalls, les divisions internes de la qual fossin molt flexibles i gens imprescindibles.
La riquesa decorativa de l’edifici és proverbial, quasi tota gira sobre temes florals, abundosament en vitrall, una especialitat en la qual es compta amb una peça estrella d’Antoni Rigalt: la cúpula invertida de la gran sala en diferents tons de groc al mig ì de blau als voltants, a més de totes les vidrieres laterals.
En escultura, hi ha peces dels millors escultors de l’època, com els magnífics cavalls de Pau Gargallo, i els grups del prosceni, l’arc que simbolitza la música clàssica i la música popular; el cor de les muses de l’escenari, meitat escultura meitat mosaic de tipus romà sobre un fons de trencadís de color teula, representatives de les músiques nacionals, d’Eusebi Arnau; o el conjunt de Miquel Blay dedicat a la cançó popular, al xamfrà exterior de l’edifici.
Els mosaics també són una característica a tenir en compte, tant a l’interior com a l’exterior obra de Lluís Bru. Ja al’, recobreixen la doble filada de columnes en dues profunditats i la taquilla. Al registre superior de la façana principal hi figura una important composició figurativa en mosaic que representa un gran cor mixt cantant sota l’estendard de l’Orfeó Català. Sota d’aquesta composició, els bustos dels compositors més coneguts de la història de la música coronen els elements de contrafort que descarreguen el pes dels forjats interiors.
El disseny modernista apareix en molts altres elements com la ceràmica, que en múltiples formes i dissenys recobreix sostres, terres de paviment hidràulic, forma capitells i basaments de balustres d’escala, i un llarg etcètera d’aplicacions diverses.
Altres peces importants de disseny són els llums, des de les garlandes al voltant de les columnes al primer replà de l’escalinata, fins a les grans elaboracions al peu d’escala o sota els mosaics de plomes de paó de la sala gran. Altres peces més anecdòtiques són les taules de marbre i potes de ferro del cafè.
L’any 1983 l’arquitecte Òscar Tusquets va endegar una reforma que va incorporar un nou accés al pati mitger i va potenciar el foyer per adequar l’edifici als usos culturals més contemporanis.
Horari:
Tots els dies de 10 a 15 h (visites cada hora).
Els horaris de visites podran tenir variacions o anul·lacions segons la disponibilitat de la Sala de Concerts
Tel.: 902 475 485
www.palaumusica.cat
visites@palaumusica.cat
Passeig de Gràcia, 35
Com arribar-hi: Metro L3 Passeig de Gràcia
L’edifici, concebut com un habitatge particular ha acollit en èpoques anteriors l’Oficina de Turisme de l’Ajuntament i el Centre d’informació del Modernisme. Actualment es troba tancat al públic.
És el típic exemple de l’estil floral domenequià, i de plenitud del moviment modernista, encara que la façana va ser brutalment mutilada en una reforma dels baixos comercials en la qual es van retirar les magnífiques escultures d’Eusebi Arnau, semblants a les de la casa Solà-Morales d’Olot. Les columnes rosades i el templet que coronava el xamfrà, en canvi, es van tornar a col·locar en el seu lloc anys més tard.
La casa Lleó Morera es troba a la “Mansana de la Discòrdia”, amb la casa Amatller de Puig i Cadafalch i la casa Batlló d’Antoni Gaudi i Cornet. Va rebre un premi de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1905. És un exemple de les cases de Domènech en les quals la cantonada té un paper principal, rematat per la importància de les balconades, especialment la del principal, que va pujant per balcons més petits fins a la torre o cupulí que corona l’edifici.
Un dels trets més curiosos dels treballs escultòrics de la façana són, a més dels balcons rodons, al segon pis, les figures femenines que sostenen els invents tecnològicament més avançats a l’època, com la dama que sosté una càmera de fer fotos, la de la bombeta, la del gramòfon, o la del telèfon.
La decoració interior de la planta principal -que per les fotografies d’època veiem que era cosina germana de la de la Casa Navàs de Reus, amb mobles de marqueteria i tèxtils de Gaspar Homar- ha desaparegut dissortadament, però en queden els mosaics, els parquets i els relleus escultòrics a les llindes de les portes- de Miquel Blay- que narren la rondalla de la mala dida (es diu que perquè mentre Domènech feia la casa els propietaris van perdre un nadó). Els motllos en guix d’aquest episodi narratiu també es poden contemplar a la casa-museu de Canet de Mar.
A més dels relleus de l’esmentada història, són molt coneguts els vitralls de temes de galls de la rotonda del menjador que dóna al pati interior.
Actualment es troba tancat al públic.
Carrer d’Aragó, 255
Com arribar-hi: Metro L3 Passeig de Gràcia
A més de les exposicions temporals, hi ha una mostra permanent d’obra del pintor A. Tàpies i un fons documental sobre cultures no occidentals.
L’edifici de l’editorial Montaner i Simón, considerat com a premodernista, és el projecte més antic dels que Domènech i Montaner va realitzar per a la ciutat de Barcelona. Alguns edificis fets amb anterioritat no es conserven, altres projectes molt ambiciosos, com el de les lnstitucions Provincials d’lnstrucció Pública, no es van arribar a fer realitat.
A la façana de Domènech i Montaner, sobre la qual llueix l’escultura del Núvol amb cadira, d’Antoni Tàpies, dos segles d’art es retroben. La barreja, pels qui no la coneixen, pot resultar tan explosiva com va ser la intenció de Lluís Domènech i Montaner en dissenyar una façana tan antiacadèmica com va poder. Aquest manifest revolucionari, construït en maó, i decorat en ferro forjat i ceràmica, incorpora referències a l‘estil gòtic i a l’heràldica i símbols que llavors eren progressistes, com engranatges dentats i estrelles de cinc puntes. Són les primeres mostres del llenguatge personal de l’arquitecte, que connecta amb la manera innovadora de veure les coses de finals del segle XIX, i que anirà consolidant-se a mesura que avança la seva carrera. L’estil de la construcció es considera premodernista amb molt de mudejarisme -de vegades a aquest estil se li diu Renaixença- perquè es troba lluny de la plenitud del moviment, assolida vint anys més tard, i perquè encara no incorpora els tòpics de temes naturalistes i la riquesa decorativa posterior. Tot i amb això es considera que Domènech va ser un dels pioners, potser fins i tot precursor, del famós coup de fouet, la forma més característica del Modernisme a nivell internacional, perquè a l’edifici de l’editorial Montaner i Simón ja hi apareix a les finestres a peu de carrer.
L’Editorial Montaner i Simón era la millor impremta de Barcelona, amb maquinària ultramoderna, propietat d’un cosí germà de Domènech per a qui també va fer molts dissenys gràfics per a cobertes de llibres de luxe, actualment peces de col·leccionista. Aquest parent de l’arquitecte també li encarregaria l’edifici del seu habitatge, el Palau Montaner (actualment seu de la Delegació del Govern a Barcelona) i el Castell de Santa Florentina de Canet. La situació de l’edifici de l’editorial, a l’Eixample, la part més nova de Barcelona i a més al carrer d’Aragó, per on passava el tren, era idònia per al palauet industrial que es volia construir.
El projecte, doncs, va ser concebut per a un ús industrial, per això es van utilitzar materials com el maó -molt reivindicat com a material tradicional català- i els pilars o columnes de ferro fos que fins aleshores a Barcelona només es feien servir a mercats i estacions, i que estructuren l’espai en grans zones. L’interior es va il·luminar amb claraboies. La llum zenital continua atorgant als interiors una claredat difosa molt interessant.
L’edifici acull actualment la Fundació Antoni Tàpies
Horari:
De dimarts a dissabte, de 10 a 19 h. Diumenges, de 10 a 15 h. Dilluns tancat
Tel.: 93 487 03 15
www.fundaciotapies.org
Carrer de Girona, 1 13
Com arribar-hi: Metro L5 i L4 Verdaguer
L’edifici, d’habitatges particulars, només es pot contemplar des de l’exterior.
La Casa Lamadrid és l’única obra de Domènech i Montaner a l’Eixample de Barcelona que segueix la tipologia característica d’aquest barri, és a dir: edifici entre parets mitgeres, amb façana al carrer i pati posterior dins l’illa de cases. El solar era força petit, i Domènech va projectar una façana senzilla, amb tres balcons a cadascun dels cinc pisos, i els del primer pis ressaltats per mitjà d’una profusa esculturació floral en pedra. A la planta baixa, quatre grans columnes llueixen uns capitells igualment ornamentats. Dalt de tot, el coronament també conté decoració vegetal i un escut central amb la data en estil gòtic.
Carrer de Mallorca, 293
Com arribar-hi: Metro L5 i L4 Verdaguer
La Casa Thomas, inicialment Tallers de Josep Thomas, un impressor de molta anomenada a Barcelona, va ser construïda amb la mateixa tipologia que l’Editorial Montaner i Simón -totes dues eren editorials-impremtes- però amb algunes millores fruit de l’autocrítica del mateix Domènech en la il·luminació (mentre que al primer edifici Ia llum entrava pel sostre i pels vitralls, aquesta vegada Domènech potencia els vitralls de la façana i trasllada la claraboia central més enrere); i en l’estructura: estableix diferències entre l’entrada dels senyors (a ìa dreta de Ia gran arcada) i la dels treballadors de l’empresa o de servei (a l’esquerra).
L’edifici també és un bon exemple de com es pot modificar un edifici d’habitatges sense que perdi personalitat. Mentre que l’edifici inicial constava de soterrani per als tallers, entresòl per a les oficines i planta per a habitatge, tot emmarcat per dues torres als costats i coronament amb merlets, el 1912 es van aixecar tres pisos més destinats a habitatges. L’afegit es va fer sense alterar el coronament de l’edifici, fet que Domènech va aconseguir amb la col·laboració del seu gendre Francesc Guàrdia i Vidal, gràcies a un bon projecte inicial a base de biguetes de ferro.
El cos de base de la façana és de pedra de Montjuïc amb un gran finestral de vitrall sota un arc molt rebaixat i reixa de ferro. Els cossos restants estan aplacats amb rajola. La gran finestra del primer pis (i únic en el primer projecte) se subjecta amb una bonica columnata jònica molt ornamentada, similar a la del Palau de la Música, de dues profunditats. En tota aquesta decoració exterior de l’edifici, hi figuren trets molts característics del llenguatge domenequià com els botons ceràmics en relleu (record a les cases castellanes plateresques i a les textures riques dels palaus venecians) o els gira-sols a l’ampit dels balcons. L’entrada de l’escala de veïns té les parets decorades amb el mateix revestiment ceràmic de botons de l’exterior, i la seva personalitat la marca fortament la barana o balustrada de pedra amb motius vegetals, que es torça suaument quan arriba al primer replà per a continuar la seva ascensió cap a un jardí de pedra que s’acaba en un doble balcó.
L’edifici acull actualment la botiga de mobles Cubiñá, i és oberta al públic en horari comercial.
L’edifici va ser construït l’any 1895 com a un habitatge-indústria de tres pisos, que disposava d’una impremta amb tallers, part pública, i de la part d’habitatge. L’any 1912 se li van afegir els tres pisos restants. Després d’una restauració molt respectuosa l’any 1979, el soterrani i semisoterrani els ocupa la botiga de mobles Cubiñá.
La ruta “El Modernisme burgès de Domènech i Montaner a l’Eixample Dret” que organitza el Centre d’Estudis Domènech i Montaner inclou una breu l’entrada a la casa.
www.cedim.cat
Carrer de Mallorca, 278
Com arribar-hi: Metro L3 i L5 Diagonal. Metro L5 i L4 Verdaguer
Domènech i Montaner va construir el Palau Montaner sota el mecenatge de Ramon Montaner, client, amic i cosí germà, que el seu pare havia acollit com un fill, i que amb el negoci editorial havia amassat una gran fortuna, suficient com per a finançar edificis com el de l’editorial Montaner i Simón, el Palau Montaner i l’imponent Castell de Santa Florentina, a Canet de Mar.
L’estil de Domènech i Montaner és molt més evident en la decoració interior del Palau Montaner, on va treballar amb els seus col·laboradors habituals -el vitraller Rigalt, l’escultor Arnau i l’ebenista Homar- que no pas en els exteriors de I’edifici, que l’arquitecte va agafar quan ja feia dos anys que duraven les obres. Domènech i Montaner va fer-se càrrec de les obres del Palau Montaner quan ja estava començat el projecte del 1889 de Domènech i Estapà, un arquitecte eclèctic del moment -que sense estil definit, feia revivals historicistes i que va deixar les obres per desavinences amb el propietari.
Mentre que la part del primer arquitecte es caracteritza per una gran simplicitat, la intervenció de Domènech i Montaner concentra al segon pis exterior una profusa decoració ceràmica i escultòrica, i a l’interior un recarregat programa decoratiu al hall d’entrada amb escalinata i passadís volat al primer pis, que en el seu dia presentava, a més de les escultures i el vitrall –resulta espectacular la gran claraboia del sostre-, una gran ornamentació a base de tapissos i tèxtils. Tots aquests elements decoratius van ser col·locats, després de la venda del palau, al Castell de Santa Florentina de Canet de Mar, molt especialment a la Sala del Tron, on encara es poden contemplar. L’espectacular decoració en dos nivells del hall, a l’estil de la sala principal d’un castell, recorda per la riquesa del treball de fusteria, les policromies i el barroquisme general, als treballs del Seminari Pontifici de Comillas.
L’edifici acull des del 1980 la Delegació del Govern de Madrid a Barcelona
Es pot visitar mitjançant el Centre d’Estudis Domènech i Montaner
www.cedim.cat
Passeig de Gràcia, 132
Com arribar-hi: Metro L3 i L5 Diagonal
La Casa Fuster constitueix un resum de les experiències urbanes anteriors de Domènech i Montaner que va necessitar la col·laboració del seu fill Pere per a acabar aquesta obra.
L’edifici, als jardinets de Gràcia, fa la funció de salvar la diferència d’amplada entre el passeig de Gràcia i el carrer de i Gran de Gràcia. Per això la seva imatge és important dins el conjunt urbanístic. Com ja és comú en tots els edificis urbans d’habitatges de Domènech, el xamfrà pren un gran protagonisme, amb un cos cilíndric que forma tribunes que en aquest cas existeixen a totes les plantes. Quan aquest tub arriba a terra se sosté sobre una mènsula en la qual Domènech va fer esculpir nius d’orenetes, una divertida al·lusió a les anècdotes quotidianes de la ciutat. L’últim pis té una mansarda de tipus europeu, que fins ara Domènech no havia utilitzat. En ell es troba a faltar el cupulí o torre que corona totes les façanes en xamfrà de Domènech i que sí que consta a tots els dibuixos alçats del projecte de la Casa Fuster. En aquest cas, la torre era similar a la del pavelló d’accés, el d’administració, amb agulla i rellotge de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, i anava acompanyada de tres pinyons com a coronaments de les façanes, A les columnes de la planta baixa, de pedra rosada, com sempre, l’arquitecte llueix una gran varietat de capitells, un dels quals, molt sobri i geomètric, se sol prendre com a exemple de la progressiva contenció del recarregament decoratiu modernista. D’altra banda, el repertori segueix essent el típic de l’arquitecte amb elements gotitzants, com les finestres trilobades i l’ornamentació floral.
Actualment és la seu de l’Hotel Casa Fuster 5 * GL. A la planta baixa hi trobem el Cafè Vienès, d’accés lliure.
Tel.: 932 553 000
www.hotelescenter.es/casafuster
Carrer de Sant Antoni M. Claret, 167-171
Com arribar-hi: Metro L5 Sant Pau|Dos de Maig
L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és considerat com a Monument Historicoartístic des de l’any 1978. Se’l considera el monument modernista més important d’Europa. Els edificis catalogats que inclou són els següents: accés, administració, antiga farmàcia, casa de convalescència, cuines, convent de monges i pavellons de cirurgia, de l’Assumpció, de la marededéu del Carme, de la Puríssima, de Sant Frederic, de Sant Jordi, de Sant Leopold, de Sant Manel, de Sant Salvador, de Santa Apol·lònia, de Santa Victòria, de la Verge de Montserrat i de Sant Rafael.
L’Hospital de Sant Pau és l’obra de més envergadura urbana de Lluís Domènech i Montaner, tant per les seves dimensions (13,5 ha a l’Eixample Cerdà) com per la seva modernitat en el moment en què es va fer.
El pavelló d’administració, amb la seva alta agulla i un rellotge, marca l’entrada al recinte de l’Hospital de Sant Pau i és el punt de referència del conjunt, la visió del qual, des de dalt de tot resulta impressionant. A les escalinates d’accés un bust recorda el mecenes que va fer possible tot el projecte: Pau Gil i Serra, un banquer català establert a París, que volia importar a Catalunya el sistema d’hospitals-jardí, també dit à village, que s’estilava a França. Amb el seu llegat es van finançar les obres que va projectar Domènech i Montaner el 1901; i que el seu fill, Pere Domènech i Roura, va continuar des del 1912 fins al 1930.
El conjunt hospitalari projectat constava de 48 pavellons disposats en una trama urbanística de ciutat-jardí, amb carrers de 30 metres d’amplada i dues avingudes de 50 metres que actuaven com a eixos. Gràcies a la seva formació complementària com a enginyer, Domènech també va projectar àvant la lettre tot el sistema de túnels que recorre el subsòl de l’Hospital, establint una xarxa viària subterrània que intercomunica els edificis més aïllats, gràcies a la qual els malalts no han de sortir al carrer si plou o fa fred.
Juntament amb el Palau de la Música, l’Hospital de La Santa Creu i Sant Pau és la gran obra de plenitud modernista de Domènech i Montaner, on es troben resumides totes les essències del seu art i del seu pensament, plasmat en els seus molts articles i llibres. El llenguatge arquitectònic i simbòlic és una síntesi de tot el que havia fet anteriorment, i com al Palau de la Música, representa la integració de les arts decoratives al servei d’una arquitectura nacional, que representa Catalunya com a poble. amb al·legories al seu passat històric i representacions dels seus senyals d’identitat.
El conjunt de l’hospital-jardí projectat volia ser un cant a la vida per animar a la recuperació dels malalts, i la plàstica dels materials emprats volia comunicar un gran optimisme. La riquesa de materials ornamentals utilitzats és exuberant: ferro, pedra i ceràmica. El material de construcció dominant és el maó –reivindicat pels modernistes com a material català tradicional- combinat amb teula àrab de colors, un element tradicional també històric, a les teulades i amb escates de ceràmica vidriada als cupulins i les rotondes. Entre les escultures, destaquen els àngels de Pau Gargallo, i entre els pavellons, el d’accés, amb la gran escala i els sostres, de reminiscències islàmiques, i la sala d’actes, amb una doble alçada marcada per una balconada, la barana de la qual són les lletres gòtiques de l’Ave Maria.
El recinte de l’hospital també conté intervencions posteriors a Domènech i Montaner i el seu fill. Destaquen el pavelló de tuberculosos del 1936, de Damià Rivas, el de la Fundació Puigvert (1961) i la rehabilitació del pavelló de la Mercè (1979-80). L’actual conservació del conjunt és bastant deficient i en algunes rehabilitacions no s’ha respectat el projecte original.
Horari:
De novembre a març: de dilluns a diumenges, inclosos festius: de 10 a 17 h.
D’abril a octubre: de dilluns a diumenges, inclosos festius: de 10 a 18.30 h.
Tancat el 25 de desembre
Últim accés 30 min abans del tancament.
www.santpaubarcelona.org