L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és considerat com a Monument Historicoartístic des de l'any 1978. Se’l considera el monument modernista més important d’Europa. Els edificis catalogats que inclou són els següents: accés, administració, antiga farmàcia, casa de convalescència, cuines, convent de monges i pavellons de cirurgia, de l'Assumpció, de la marededéu del Carme, de la Puríssima, de Sant Frederic, de Sant Jordi, de Sant Leopold, de Sant Manel, de Sant Salvador, de Santa Apol·lònia, de Santa Victòria, de la Verge de Montserrat i de Sant Rafael.
L’Hospital de Sant Pau és l’obra de més envergadura urbana de Lluís Domènech i Montaner, tant per les seves dimensions (13,5 ha a l'Eixample Cerdà) com per la seva modernitat en el moment en què es va fer.
El pavelló d’administració, amb la seva alta agulla i un rellotge, marca l’entrada al recinte de l'Hospital de Sant Pau i és el punt de referència del conjunt, la visió del qual, des de dalt de tot resulta impressionant. A les escalinates d’accés un bust recorda el mecenes que va fer possible tot el projecte: Pau Gil i Serra, un banquer català establert a París, que volia importar a Catalunya el sistema d’hospitals-jardí, també dit à village, que s’estilava a França. Amb el seu llegat es van finançar les obres que va projectar Domènech i Montaner el 1901; i que el seu fill, Pere Domènech i Roura, va continuar des del 1912 fins al 1930.
El conjunt hospitalari projectat constava de 48 pavellons disposats en una trama urbanística de ciutat-jardí, amb carrers de 30 metres d’amplada i dues avingudes de 50 metres que actuaven com a eixos. Gràcies a la seva formació complementària com a enginyer, Domènech també va projectar àvant la lettre tot el sistema de túnels que recorre el subsòl de l’Hospital, establint una xarxa viària subterrània que intercomunica els edificis més aïllats, gràcies a la qual els malalts no han de sortir al carrer si plou o fa fred.
Juntament amb el Palau de la Música, l’Hospital de La Santa Creu i Sant Pau és la gran obra de plenitud modernista de Domènech i Montaner, on es troben resumides totes les essències del seu art i del seu pensament, plasmat en els seus molts articles i llibres. El llenguatge arquitectònic i simbòlic és una síntesi de tot el que havia fet anteriorment, i com al Palau de la Música, representa la integració de les arts decoratives al servei d’una arquitectura nacional, que representa Catalunya com a poble. amb al·legories al seu passat històric i representacions dels seus senyals d’identitat.
El conjunt de l’hospital-jardí projectat volia ser un cant a la vida per animar a la recuperació dels malalts, i la plàstica dels materials emprats volia comunicar un gran optimisme. La riquesa de materials ornamentals utilitzats és exuberant: ferro, pedra i ceràmica. El material de construcció dominant és el maó –reivindicat pels modernistes com a material català tradicional- combinat amb teula àrab de colors, un element tradicional també històric, a les teulades i amb escates de ceràmica vidriada als cupulins i les rotondes. Entre les escultures, destaquen els àngels de Pau Gargallo, i entre els pavellons, el d’accés, amb la gran escala i els sostres, de reminiscències islàmiques, i la sala d'actes, amb una doble alçada marcada per una balconada, la barana de la qual són les lletres gòtiques de l’Ave Maria.
El recinte de l’hospital també conté intervencions posteriors a Domènech i Montaner i el seu fill. Destaquen el pavelló de tuberculosos del 1936, de Damià Rivas, el de la Fundació Puigvert (1961) i la rehabilitació del pavelló de la Mercè (1979-80). L’actual conservació del conjunt és bastant deficient i en algunes rehabilitacions no s'ha respectat el projecte original.